anar-se'n de canostra per tornar a canostra.
18 de juny del 25, primer pic que tropitj Guinardó.
Ja sé que no som una criatura especial per ser una mallorquina que romantitza viure a sa ciutat comtal (Barceloca). I molt manco quan se comença a intuir que és estiu, i s’única cosa que vull és estirar-me a nes penya-segats que m’han vist créixer.
Per molt que soni a guió d’anunci d’Estrella Damm (he de dir que enguany no m’ha defraudat tant, però tampoc s’ha lluït), cada any me trob a nes mateix punt. On es darrers dies de curs decidesc que ho vull colgar tot, per tal de sentir que sa ciutat no se’m fa tan gran.

Perquè m’entengueu, hi ha hagut dies en què es primers rajos de Sol estaven a punt d’entrar per sa finestra, i jo lluitava per no tancar es ulls. Amb sa necessitat imperiosa d’assaborir es moment un poquet més.
Després de tres anys en aquesta ciutat terrorífica i addictiva a parts iguals, puc dir que me sent a casa. Sent que aquests carrers m’han vist créixer igual o més que aquells que recorria diàriament tornant de s’institut. Aquests darrers tres anys són sa prova viva d’un salt a nes buit anomenat adultesa. Que per molt que a pics me superi, no m’imagin no haver-lo fet aquí… Com pot ser que amb disset anys pensés que ho sabia tot i ara pensi que no sé res?
…
Record perfectament es primer dia que vaig arribar a Barcelona: dins un taxi moderníssim, a les onze des matí; lo únic que sabia (i podia) fer era admirar aquells carrers estrets des cor de Gràcia. Aquells que havia recorregut amb es Google Maps durant tot s’estiu, cercant un súper on poder fer sa compra.
No me podia creure que tot allò fos sa meva nova realitat, per molt innocent (i demencial) que soni, plaça Lesseps va arribar a semblar un somni.
Tres anys després, aquest sentiment no es manté (és com enamorar-se, en algun moment s'eufòria ha de baixar, perquè sinó es cosset no aguantaria). Diria que s’ha transformat, perdura es desig, però desapareix sa tempura.
Pensant això m’assec a sa nostra terrassa (a una cadira que vaig arreplegar i pintar sa primera setmana vivint aquí), admir es trosset d’Eixample que veig cada matí, i que voleu que vos digui… Això també és cameva. I no en sentit de propietat (no està es tema per ser propietaris d’un pis a l’eixample), sinó en sentit de comunitat, de ser-hi, d’arrelar-se, de fer xarxa, de tenir es coret tranquil i de sentir que aquests carrers tenen un poc sa meva petjada de tant anar a comprar a nes Caprabo.
“Allà on vagis, dels teus facis” diu en Marc quan s’al·lota que treballa a sa cafeteria (a sa que anam cada dia després de dinar a nes claustre) li comenta ses novetats de sa seva vida. D’això se tracta, no?
I he d’admetre que a pics me faig sa forta, pensant que ho podria deixar tot enrere. Fer-ne alguna de grossa, com anar-me’n a viure a s’altre punta del món… Però cinc minuts després m'adon que no crec estar feta per això si travessar es Mediterrani ja se m’ha fet un poquet costa amunt. I a qui he d’enganyar? No necessit anar a trobar-me a un país des Sud-est asiàtic (per sort encara no he tengut aquesta crisi existencial). Me basta una estona a Cala Murta o dues butaques i un arbre de Nadal amb un casc d’obra.
…
No me malinterpreteu, continua sent una ciutat en moltes ocasions terrorífica, humida, voraç i cruel (pocs adjectius, però crec que representatius). Igualment, tot i ser una voràgine, és una ciutat que tibi dabo. Cal fer un petit incís per explicar que s’altre dia vaig descobrir que, en llatí, “Tibidabo” significa “et donaré”. M’ha semblat adient afegir-ho aquí, tenint en compte que és exactament això lo que fa aquesta ciutat: te dona coses (i també te les lleva).
Tan fàcil com dir que hi ha dies on me sent com ses Cheetah Girls (creient que sa ciutat és meva) i d’altres com aquell tweet que diu “si no has plorat al metro no ets realment barceloní” (i sa putada és que té raó).

…
Tot això per dir que m’encongeix es coret i me fa unes ganes terribles (a parts iguals) tornar a Mallorca en s’estiu. Sé que és queixar-se per vici, i que tot això és un privilegi gegant, però aquest és es meu blog (o dietari, no sé què dir-vos) així que mutis.
Pens molt en alguns carrers de Mallorca, si tanc es ulls les puc recórrer rajola a rajola sense equivocar-me. Puc recitar que xerràvem asseguts a aquell banc (quan encara eren grans i no individuals) i quines dreceres agafàvem amb sa bicicleta… Puc dir-te exactament a quina tenassa puc posar ses mans per sortir de la mar, i quina estarà plena d’eriçons.
On hem fet i deixat de fer, per tal d’alimentar es monstre de sa nostàlgia que hi ha a dins meu. No puc esperar per estar dins s’aigua salada i freda que ve de ses coves, però aquí, amb es peus en remull enmig del Vallès tampoc hi estic malament.
Escrita aquesta carta d’amor contradictori a Barcelona amb un crit d’enyor cap a Mallorca, fa just un any (més o menys en sa mateixa situació) escrivia: “Ha estat un mes agredolç, bidireccional, de comiats i retrobades. Pens que sa vida te duu per on t'ha de dur, no crec amb es destí a pies juntillas. Igualment, m'agrada pensar que ses coses que mos passen o que simplement mos toquen, són per dur-nos per es nostro camí, es d'aquell dia o aquella temporada.”
I tant de bo tenir raó, i que es camí estigui escrit i domés haver-lo de seguir.
I tant de bo tornar, i que xerrant des mateixos tres temes en tenguem prou.
I tant de bo no ofegar-me quan torni a posar un peu a ciutat.
I tant de bo poder estirar-ho un poc més (crec que perdria sa gràcia així que millor no).
I tant de bo sempre poguem plorar amb aquests ulls, poguem pertànyer i enyorar, sabent d’on venim i cap on tornam.
I sabeu que vos dic? Si dir adeu se fa tan estrany, per alguna cosa serà.
salut!
tot a @cateuser